Els que plorem no es perquè siguem débils sino perquè duim massa temps sent forts.
I jo he plorat com la que més,
i he esclatat,
he anegat l'habitació de desesperació,
he voglut estar sola,
fins i tot he volgut no estar.
He escapat tant, que la poeta no trovaba a la musa,
i la inspiració ni recordava qui era jo.
Però el llàpis mai me deixa de costat,
i ara som aquí,
SOM JO.
Lu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada