At-versaris

Els trajectes llargs, com les curses d'obstacles,
volen paciència quan les debacles ens mostren els tentacles.
Empassar saliva. No cal cap crit afònic si l'esperança és viva. Nen, oblida't dels miracles...
La música ens ha dut on som
i en cada harmonia fosca hi ha restes de plom
de la bala que et recorda.
Espatlles cansades sense tu, Gerard.
A la gent que t'estima i estimaves encara ens queda corda.
La mort no s'entén. Se sent i s'esbufega.
Latent en la gent que al voltant del teu record s'aplega.
Com la son també en el bressol no caldrà condol:
estarem de verbena com tu, de nit, mussol.
Dol perpetu des que el sol no brilla per tu
des que el respecte que sento per tu ja no és mutu.
No pot ser-ho. I si m'apalanco en el record jo també moro.
Putu lloro dins meu que em recorda perquè ploro.
Abans que res vull saludar-te
des de la més profunda de les emocions que sentiré per un altre.
Avui la tinta corre per tu i per la llum
que brilla en cadascun dels minuts que vàrem passar junts
M'afarto de pensar-te en tots els raconets
que guardo per tu i pels tres. Per nosaltres.
Cavallers de la música, de “mimitus” i paraules
Amants de somnis de classe i petonets indomables.
Mai dues visions antagòniques, tan harmòniques.
Conjugant les nostres vides.
Mai les teves notes tan afòniques havien quedat atònites
quan tu escoltaves les meves crides.
Però ara tot és diferent
i estàs latent en cada moviment de canell que traço per a escriure.
I ara tot és diferent i en tot moment ets present
i ens mires amb un deliciós somriure.
Cançons que són teves. Cançons que són tu.
Recluto el millor de mi per treure-ho i mostrar-t'ho.
Bombons menors per quan ressona el “socors!”
Quan un es perd en crits en nits però no parem motors.
At-versaris. Cançons que són tu.
Recluto el millor de mi. T'enyoro i per això et canto.
Bombons menors que fan dolços els sabors dels records
i maten els temors.
Mai una cabina havia estat en blanc
de l'odi: Sang els nusos del puny i es tanca l'episodi.
Sort del salvavides de saber-ho per tu, mare,
encara que per a explicar-ho calgui inventar un codi.
Forjats els fonaments del cinisme entre textos
només queda agrair als que al llindar de l'abisme
han guardat silenci i m'han banyat en gestos
prou durs per a no deixar-me matar el temps
al mateix temps que te m'enduus.
Temps, tu, maleït. Decidit a partir-me el pit
esquivant els teus sotracs fent-ho divertit.
Els que no tenim diners només ens queda la paraula.
I prometem fer-ho de fàbula a cada bolo, a cada llit.
Seguir el calendari lunar, com tu feies.
Seguir repudiant cada injustícia, com tu deies.
Suportar peies, i fer-ho amb ironia,
com quan tu somreies al final d'un mal dia.
No ens ho hem posat fàcil.
I és veritat, a tu t'agraden els reptes i la sinceritat.
A mi les teves receptes de viure amb tranquilitat
i transformar conceptes de lluitar en formes d'estimar.
Seguim de la mà, com a Saba
Com quan planejavem menjar-nos el món tot fent un cafè. Eh.
Seguim de la mà com quan explicaves
que creure què diuen les estrelles no és qüestió de fe.
Complement circumstancial de manera: la música
Modus operandi: ser positiu i amb astúcia.
Com a resultat: una cicatriu que no es veu ni s'esborra
però que té tacte de carícia.
Em quedo amb el regust dolç de que no estàs sol.
Ni nosaltres estem sols perquè hem après a fer més pinya
Hem guanyat a l'adversitat en aquest pols
I At-Versaris continua. Això és el que voldries, no ?
M’hi jugo la flor del Petit Príncep.
I aquí estem, al monte, amb el Pau i amb el Bel.
Acabant amb zel, això que és un tros de tu, i un tros de nosaltres tres, "tio".
I sense els quatre no és complert.
Cançons que són teves. cançons que són tu.
Recluto el millor de mi per treure-ho i mostrar-t'ho.
bombons menors per quan ressona el “socors!”
quan un es perd en crits, en nits, però no parem motors.
At-Versaris. Cançons que són tu.
Recluto el millor de mi i t'enyoro i per això et canto.
Bombons menors que fan dolços els sabors dels records
I maten els temors.