dijous, 28 de març del 2013

La música ofegada



Queda una estona quiet a la foscor, es diu a si mateix, “mai ningú sabrà que ha passat”. La llança al canal, ple d'aigua, l'Ira es perd, sola, a les profunditats d'Amsterdam. Ningú no la coneixia, ningú demanaria per ella.

On era ahir nit? Què va fer? L'havia mort. La desesperació l'ofega el cor, i el coll, el cap li palpita, sota el mirall, una calaixera, obre el fals fons, i treu la pistola. La fica dins la boca, respira profund, i deixa vagar la vista vegent-se, els pèls despentinats, les neixents arrues, el seu nas i les pigues, fixa la mirada als seus propis ulls reflectits, plens d'angoixa. Es sent un sol dispar, el mirall s'emplena de sang. S'endú el secret amb ell. “Mai ningú sabrà el que ha passat”.

Starlink

diumenge, 24 de març del 2013

À

No siguis aquella classe de cabró, sigues un cabró amb classe. Jo no segueix la moda, ella em segueix a mi. I si voleu m'arrancau un perdó, per la superioritat que desprenc quan he acertat alguna cosa, i em moc com si el món fos meu, petita desxifradora de la veritat.


Starlink.

dissabte, 23 de març del 2013

57.

Rápido, que se me olvida!

Sí, creo que eran los pómulos, agudos, marcados, deslizándome por su línea. Que me comía el deseo, que no lo confundas con amor, moría por que me trazara con sus ojos, que me mirara de arriba a abajo, desnudándome, en carne viva. La fauna hambrienta en sus manos, recorriendo mi piel. No basta una foto, era el movimiento, qué sé yo.

Era la sonrisa? Perversión. Las comisuras se doblan, gesto pícaro, brillan las ideas en los ojos, verdes, oscuros. Luego está eso de las cejas, definen que seas guapo, o no, según una amiga, las cejas. Agudizando la mirada, arisca, curiosa, como aquello que conté una vez de las tres notas de la melodía, marcando. Las cejas. Marcando la intensidad, meterte en sus pensamientos, hasta la obsesión, cuentan tanto, en código del Enigma. Y no me enredo en la naríz, que si tuviera que hablaros de esas rectas, sin pasarse de dureza, sin una sola curva de suavidad, no acababamos ni para mañana.

Las venas en sus antebrazos, caminos hasta la muñeca, llegando a la mano, que me corro si tocan mi piel. Muérdeme con la mirada, sírvete y repite de mí, y cómeme, noches, tardes, anocheceres, amaneceres y las mañanas: besayúname.

No pongo una foto suya, no le hacen justicia, será el movimiento, qué sé yo. 


Starlink.

divendres, 15 de març del 2013

Quan persegueixo les vostres pupiles,
cercant refugi a les vostres mirades,
nous desconeguts, amb records comuns.

A les memòries m'amago, recerco
encara som allà? Què em queda aquí?
Què t'has quedat de mi?

No comparo,
sou diferent color, olor,
no teniu el mateix gust.

Música al pentagrama equivocat,
traçant icebergs al Sàhara.

Starlink.

dissabte, 9 de març del 2013

dimarts, 5 de març del 2013

||||

Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.