La música ofegada

Queda una estona quiet a la foscor, es diu a si mateix, “mai ningú sabrà que ha passat”. La llança al canal, ple d'aigua, l'Ira es perd, sola, a les profunditats d'Amsterdam. Ningú no la coneixia, ningú demanaria per ella.

On era ahir nit? Què va fer? L'havia mort. La desesperació l'ofega el cor, i el coll, el cap li palpita, sota el mirall, una calaixera, obre el fals fons, i treu la pistola. La fica dins la boca, respira profund, i deixa vagar la vista vegent-se, els pèls despentinats, les neixents arrues, el seu nas i les pigues, fixa la mirada als seus propis ulls reflectits, plens d'angoixa. Es sent un sol dispar, el mirall s'emplena de sang. S'endú el secret amb ell. “Mai ningú sabrà el que ha passat”.

Starlink